Millor que mai

La pintura de Montserrat Viaplana és intensa. Quan tens un quadre seu al davant, no pots mirar-lo ràpid, necessites temps per poder veure tots els detalls, els gruixos de pintura, les esgarrapades amb l’espàtula o aquell racó que queda d’un vermell diferent del vermell predominant en aquella tela. Té caràcter perquè veus esquitxades fetes des de la intolerància o la ira, però alhora també la trobes serena i reflexiva si valores la tranquil·litat amb què regalimen els colors.

És evocadora perquè encara que no vulguis hi veus coses que parlen de tu mateix. Dóna ales perquè hi trobis allò que tu vols, perquè reflexionis si és aquell negre nit el que parla de tu o aquell blau cel.

És sentimental, perquè emociona, vital, perquè crea universos on t’agradaria anar, generosa, perquè no escatima, gustosa, perquè és dolça i amarga.

També és una pintura feta amb amor, feta des del cor, tal com raja, treta d’un pot de pintura on a l’etiqueta hi posa “imaginació”.

La seva tècnica és secreta, com la recepta d’un pastís anomenat: “deixeu-me fer”, però els ingredients són bons, de mercat: treball i investigació, per poder buscar la manera de poder expressar el que la rosega per dins però de maneres diferents.

I és que la meva mare és així, intensa, amb caràcter, generosa, reflexiva, sentimental, vital, i per sobre de tot és amor. Ja ho sé que és la meva mare, i sé que no objectivo gaire, però tampoc hi entenc de pintura i aquí estic escrivint sobre ella. De fet em dedico a això, a fer veure que faig coses impossibles, per tant no vaig desencaminat del tot.

Quan veus l’obra de Montserrat Viaplana amb perspectiva, podries explicar la seva vida només mirant els quadres. El recorregut és llarg, i ara en tenim una mostra del present. El que veieu en aquesta Sala Marsà avui és la Montserrat Viaplana més recent, i com podreu veure, està bé, molt bé. Millor que mai.

Mag Lari

Fill