EL DILECTE MÓN DE MONTSERRAT VIAPLANA

Actualment es discuteix la validesa o qualitat de determinades tendències sorgides del panorama artístic interna­cional, com el «post-modemisme», la «neo-figuració» o el «neo-expresionisme»; però al mateix temps, també hi ha artistes que es mouen en altres direccions. Aquest es el cas de Montserrat Viaplana (La Garriga), deixeble del pintor garriguenc Ramón Capell, que mitjançant una senzilla però eficient tasca creativa, aconsegueix uns resultats prou interessants i cal que nosaltres els valorem. La seva obra s'emmarca dins del terreny figuratiu, on apareixen ocells, muntanyes, llacs o núvols, disposats de for­ma ordenada en el quadre i ens mostren el domini que posseeix del dibuix. Referint-nos a la tècnica utilitzada, treballa freqüentment el tremp, la tinta xinesa, la noguerina i l'aquarel·la.

Montserrat Viaplana, en definitiva, no tant sols pretén iniciar l'espectador a contemplar plàcidament la seva obra, sinó que ens obliga a introduir-nos en els seus pensaments, escorcollant cada fragment de la tela.

RAMÓN CASALÉ

Membre de l'Associació Catalana i Internacional de Crítics d'Art

REVISTA GAL-ART, nº 92, novembre 1991

MONTSERRAT VIAPLANA

Cal Barber (L'Ametlla del Vallès)

Montserrat Viaplana utiliza pa­ra expresarse la aguada, nogalina, tinta china... La materia le sirve, al igual que el espacio y el color, pa­ra expresarse, para reflejar un mun­do de sentimientos, de pensamien­tos. Obra la suya de monólogo, de introversión, de búsqueda de comu­nicación. Soledad compartida, charla amena, plasmado en una obra en la que resalta la elegancia cromática, el juego de color y espacio que el buen manejo de los materiales que utiliza le permiten alcanzar.

A. Santamaría

EL 9 NOU, divendres 18 d'octubre de 1991 - Cròniques d’art

Montserrat Viaplana. Cal Bar­ber, L'Ametlla del Vallès.

Fins al 31 d'octubre. Pintures sobre tela i sobre paper.

A molts pintors els succeeix que produeixen de manera diferent quan ho fan sobre paper que si ho fan damunt d'un llenç. Les pintures sobre paper de Montserrat Viapla­na mostren una feina interessant i suggerent que de ben segur li resul­ta també divertida de fer, en haver de comptar amb l'atzar, ni que si­gui una mica, quan després d'intervenir la pintura força dissolta s'assecarà i es convertirà en efectes nous.

Els seus temes són superfícies accidentades a manera de paisatges, on juga amb el blanc del paper que l'espàtula modifica i hi causa veladures; de tant en tant apareix un motiu equilibrador, com si no se'n pogués estar de posar-los: formes de peixos, siluetes d'aus i unes bo­les com les que durant tants anys se li escapaven a J.J.Tharrats. Una peça rica en matisos es “Llum del bosc”, en contrast “Acords”, afortunadament petita, ens demostra que els colors, si no es vigila, fan giragonses incontrolades. “Aigua vessant” té l'interès de l'empremta a la manera de monotip ràpid, mentre “Solidaritat” no convenç, l'ull que s'hi fixa amistós.

Hans Móller

MONTSERRAT VIAPLANA O LA NATURA

COM A ORDRE UNIVERSAL

El tema de la natura sempre ha despertat interès en el món filosòfic i artístic. Ja els presocràtics, amb Tales de Milet i Anxímenes al davant, prenien respectivament l'aigua i l’aire, com a punt de partida o principi de la vida. Amb el foc i la terra completaven els quatre elements naturals que tan sovint admirem en les teles renaixentistes d'un Botticelli o un Leonardo.

Ara bé, sense pretendre emular cap d'aquests personatges cabdals de la historia clàssica, tenim ben a prop nostre un exemple més modest, no exent, tanmateix, de qualitat artística i creativa: Montserrat Viaplana. També ella explora i escorcolla la natura, mitjançant una recerca pic­tòrica executada amb tècniques acuradíssimes.

Ara fa una mica més d'un any vaig estar present a la seva darrera exposició, en la qual ja s'endevinava un canvi molt notori respecte a èpoques anteriors en què la figuració ocupava un lloc essencial en la seva obra. Les formes només s'hi intuïen i l'abstracció hi era palesa -àdhuc amb petites dosis de matèria- des d'una perspectiva gairebé gestual.

Potser inconscientment, Montserrat Viaplana torna ara a mostrar-nos es­cenes naturals -amb presències ictiomòrfiques i ocellívoles- tractades amb la delicadesa de qui sap englobar-les en una unitat plàstica, tot esforçant-se per transcendir sensualment qualsevol mena de bucolisme gratuït. La tècnica del dibuix, aquí, aflora amb tota pulcritud -la mà del seu mestre Ramón Capell hi té molt a veure- per part de l'artista. I no només sobresurten en la seva pintura els elements animals -i, de vegades, altres d'humans i vegetals- sinó que el món inanimat, les muntanyes, els núvols o els llacs, apareixen amb torca en la seva obra, d'acord amb la gradualitat i la tonalitat cromàtica que hi aplica. Sense emprar amb profusió gammes primàries -només hi son en voler destacar aspectes molt puntuals- fa ús abundós de verds, terres, ocres, blaus i rosats, atorgant a les seves peces una sensació de calma i placidesa, només trencada per la intuïció de les onades o el vent deis seus continguts.

Es possible que el seu caràcter metòdic, ordenat, disciplinat i obert a la recerca es deixi entreveure en les seves obres, ja que no utilitza pas una sola tècnica pictòrica, com era el cas de l'exposició anterior, on predominava l’acrílic sinó que actualment ens mostra el seu domini de la pintura al tremp, la tinta xinesa, l'aquarel·la i la noguerina, per be que les textures que ara aconsegueix -sempre li ha agradat experimentar a la vegada diferents tècniques- resultin més blanes, lleugeres i suaus.

Montserrat Viaplana, en definitiva, pretén endinsar-nos en el seu món oníric i espiritual, on cel i terra conformen un sol espai natural, un espai dividit feblement amb una línia a modus d'horitzó. Incapaces d'existir l'un sense l'altre, son dos mons individuals en equilibri entre l'espacialitat i la temporalitat. I això és precisament el que recerca l'artista.

RAMON CASALÉ

membre de l'Associació Catalana i Internacional de Crítics d'Art

REVISTA GAL-ART nº 87, juny de 1991

MONTSERRAT VIAPLANA Sala De Caso

Montserrat Viaplana une la na­turaleza a la investigación, a la búsqueda de formas expresivas. For­mas y volúmenes nacen describien­do una realidad. Y a partir de este momento aparece la transforma­ción, la mutación. Viaplana hace surgir una nueva visión, resultado de su trabajo. Desde la figuración que antaño la caracterizó hasta la abstracción con fuerte componen­te lírico, el camino recorrido ha si­do largo.

Utiliza diversos elementos, acua­relas, nogalinas, tintas, con el resultado de una técnica mixta con­siguiendo unas superficies límpidas, suaves, con una gran riqueza de gamas.

M. Viaplana sigue un camino personal en el que sentimiento e inteligencia se unen para ofrecernos una obra de gran belleza plástica.

J. Llop S.

EL PAISATGE EXPRESSIONISTA

DE MONTSERRAT VIAPLANA

En el món de l'art el binomi forma-color determina el grau de qualitat de l'artista, que unit a la tècnica usada, ens permet valorar la seva aportació al terreny creatiu.

Doncs bé, Montserrat Viaplana és un pintora que podem incloure perfectament en aquests apartats, ¡a que té una tècnica molt personal. En un mateix quadre utilitza tinta xinesa, aquarel·la, tremp, acrílic i noguerina.

Potser sigui en el color -predominen blaus, rosats, ocres o terres- on millor es reflecteixen els sentiments i les idees de l'artista. Son colors que usats acuradament, configuren un món ple d'emocions que inviten a la calma i a la reflexió de l'espectador. Si a més a més afegim alguns elements figuratius,-cares, llunes o muntanyes- que a vagades tan sols s'endevinen, dóna com a resultat, la creació d'un paisatge molt especial, quasi sobrenatural.

No podem oblidar que la tasca del seu mestre Ramón Capell -recentment desaparegut- ha estat fonamental en la seva projecció artística, encara que en l'actualitat, Montserrat Viaplana, segueix una altra direcció, aportant la seva empremta personal de marcat contingut expressionista.

Ramon Casalé

Membre de l'Associació Catalana ¡ Internacional de Crítics d'Art.

REVISTA GAL-ART nº 106, gener de 1993

MONTSERRAT VIAPLANA - Cal Barber (L'Ametlla del Vallès)

Materias de diferente género le sirven a Montserrat Viaplana para realizar su obra: una colección de la misma ha sido presentada en la “Galeria d'Arts Cal Barber” ofreciendo una suerte de figuraciones que, escapadas de la realidad -la imaginación tiene también la suya- encuentran a través de una interpretación muy subjetivada, imágenes que induda­lemente alcanzan resultados pictóricos.

Siguiendo con la subjetivi­dad puede que otros elijan el camino de la abstracción al intentar leerlas, yo me quedo con el resultado plástico/pic­tórico que las conforma: ni siquiera la imaginación pon­go en juego pues me bastan por si mismas.

Francesc Galí

EL 9 NOU, divendres 30 d’octubre de 1992

Montserrat Viaplana. Cal Barber, l'Ametlla.

Pintures sobre tela i paper

L'Ametlla del Vallès.- Els salts tècnics o materials de Montserrat Viaplana no són espectaculars, sinó pensats i pausats. Per això és convenient fer referèn­cia als que semblen últims recursos de la pintora, expressats en quadres com “Introit” o “Altures”, on la incorporació d'uns tons grisos molt apaivagadors ve acompanyada d'uns treballs delicats i matisats quant a textura, que deixen precisament aquestes obres en un estat de pintura oberta i fresca, com si l'espectador hi pogués afegir efectes segons la seva sensibilitat.

“Matèria” i “Espais obscurs” són dues obres que també ofereixen la possibilitat de gaudir d'aquest petit misteri. Curiosament, es tracta en toles les ocasions de pintures sobre paper, que recullen millor la intimitat del treball pictòric.

Quant a les teles, veiem constantment el conreu de la taca i la riquesa de resultats que es poden obtenir sense enfarfegar el quadre, sinó estirant al màxim les possibilitats d'una matèria primera deliberadament limitada. Un valor important és la desigualtat de textures entre rugositats i zones lluents, la presència del blanc i el negre, els grisos i el complement prudent de colors vius que es reprimeixen per no embellir amb excés de cromatisme allò que pot ser bell per si mateix.

La proliferació de cercles negres com a elements equilibradors del quadre esdevé en alguna ocasió el motiu principal de la pintura, com es el cas d'”Univers”, on el cercle dividit suggereix un astre amb volum i importància específica en la composició, de la mateixa mane­ra com en altres peces el motiu vol ser un perfil de cara menys interessant que la resta del qua­dre.

En l'obra “Present i passat” ens fan l'ullet unes empremtes de fulla vegetal senzilles i sense pretensions, que l'autora no ha volgut convertir en recurs abusiu, tot i que il·lustres predecessors en aquesta tècnica -Max Ernst, JJ.Tharrats- ens demostren que les possibilitats son gairebé il·limitades en aquesta direcció.

Hans Móller